"Eres un pájaro en medio de una hoja en blanco. Puedes volar a dónde quieras. Y debes hacerlo, antes que alguien pase la página"

Tú estás lejos, en Alemania. Puedes rehacer tu vida pero ¿y los que se quedan aquí?¿Vuelven a ser felices?

I feel so alone.

"That place in my mind is that place that you call mine"

Esclaves

Les notes s'ofegaven a borbollons a les seves orelles. Sentia la pressió de l'aigua. Com sempre va sorgir a la superfície i, encara amb els ulls tancats, es va omplir els pulmons d'un nou aire. Els va tornar a obrir.

Don't look back

Draps i llençols que ballen amb la brisa, roba estesa, projectes d'edificació inacabats.

Fàcil.

Joséphine Cortés envejaria la poca inspiració que ,en segons, una simple cançó m'ha donat. Podria descriure en mil líneas les infinites sensacions que sento quan els primers rajos primaverals toquen la meva pell, aquells que a sort deixen entreveure la persona que tens al davant. Podria resumir en dos mil línies els infinits records que hem poden retornar una melodia. Podria escriure i escriure tot: tú, la tarda, la pluja, la flaire, la moto, el paisatge...
Pero prefereixo aturar-me en cinc línies, finalitzar a la sisena o setena, i quedar-me infinites hores sense son. Fer-ho tot més fàcil i pintar, no vint-i-dos sinó, trenta petons de tres mil colors.
( La resta li deixo a la Jo ).

Essències del no res.

Tancada la porta rera la qual no va poder deixar ni un quart dels records que l'empaitaven, va encendre una vareta d'encens nag champa. No va tenir temps per pensar tota la feina que li quedava per fer a casa, travessant la porta del menjador, va seure al sofà i, amb les mans tremoloses, va encendre la primera cigarreta de les moltes que li quedaven per fumar aquella tarda. Va inhalar cada partícula d'aquell fum que, aparentment, la relaxava. Es va tombar enrrera i va deixar la mirada clavada al sostre, com si en ell estiguessin totes les respostes escrites en una tinta secreta que només ella podia veure, com si hi hagués un forat enorme pel qual en qualsevol moment escaparia o, simplement, mirava al sostre, una capa llisa de color blanc que no li deia res. De seguida es va reincorporar i es va endur les mans a la cara, amb frustració. Milers de pensaments, sense cap ordre, van passar pel seu cap, fins i tot n'hi havia d'alguns que no hi tenien res a veure i encara així, van decidir sortir a llum en aquell mateix moment, aquell maleït moment on tot era inoportú.
Estava sola, el marit i el fill eren fora i no tornarien fins ben tard. I aixó és el que ella volia, solitud. Una petita treva, donades les circumstàncies.

La noia dels llibres

La pluja queia suament ('' y corrieron, y rompieron... ''). Les gotes, encara que fines i petites, pràcticament inexsistents, mentideres amaraven el seu rostre ('' pena severa que rinde a la mar... ''). Caminava, com sempre, entre el pas previsible i dubtós rumb de la gent, mentre les notes d'una cançó ofegaven la resta de veus convertint-les en murmuri passatger. La vida en aquell instant, vista probablement des de l'altre banda de l'andana, semblava un dibuix desanimat i gris. Una imatge borrosa que es perdia en el no res dels dies.

''Tres de la mañana es noviembre frío, en Galícia...''