Fàcil.

Joséphine Cortés envejaria la poca inspiració que ,en segons, una simple cançó m'ha donat. Podria descriure en mil líneas les infinites sensacions que sento quan els primers rajos primaverals toquen la meva pell, aquells que a sort deixen entreveure la persona que tens al davant. Podria resumir en dos mil línies els infinits records que hem poden retornar una melodia. Podria escriure i escriure tot: tú, la tarda, la pluja, la flaire, la moto, el paisatge...
Pero prefereixo aturar-me en cinc línies, finalitzar a la sisena o setena, i quedar-me infinites hores sense son. Fer-ho tot més fàcil i pintar, no vint-i-dos sinó, trenta petons de tres mil colors.
( La resta li deixo a la Jo ).

Essències del no res.

Tancada la porta rera la qual no va poder deixar ni un quart dels records que l'empaitaven, va encendre una vareta d'encens nag champa. No va tenir temps per pensar tota la feina que li quedava per fer a casa, travessant la porta del menjador, va seure al sofà i, amb les mans tremoloses, va encendre la primera cigarreta de les moltes que li quedaven per fumar aquella tarda. Va inhalar cada partícula d'aquell fum que, aparentment, la relaxava. Es va tombar enrrera i va deixar la mirada clavada al sostre, com si en ell estiguessin totes les respostes escrites en una tinta secreta que només ella podia veure, com si hi hagués un forat enorme pel qual en qualsevol moment escaparia o, simplement, mirava al sostre, una capa llisa de color blanc que no li deia res. De seguida es va reincorporar i es va endur les mans a la cara, amb frustració. Milers de pensaments, sense cap ordre, van passar pel seu cap, fins i tot n'hi havia d'alguns que no hi tenien res a veure i encara així, van decidir sortir a llum en aquell mateix moment, aquell maleït moment on tot era inoportú.
Estava sola, el marit i el fill eren fora i no tornarien fins ben tard. I aixó és el que ella volia, solitud. Una petita treva, donades les circumstàncies.

La noia dels llibres

La pluja queia suament ('' y corrieron, y rompieron... ''). Les gotes, encara que fines i petites, pràcticament inexsistents, mentideres amaraven el seu rostre ('' pena severa que rinde a la mar... ''). Caminava, com sempre, entre el pas previsible i dubtós rumb de la gent, mentre les notes d'una cançó ofegaven la resta de veus convertint-les en murmuri passatger. La vida en aquell instant, vista probablement des de l'altre banda de l'andana, semblava un dibuix desanimat i gris. Una imatge borrosa que es perdia en el no res dels dies.

''Tres de la mañana es noviembre frío, en Galícia...''

Com dir adéu: guia domèstica per morir (2009)

Segons Debra Adelaide ( o Delia? ): '' Era, em sembla, comèdia humana pura, en tots els sentits de la paraula: el cicle de totes les coses des del naixement fins a la mort, des de l'exuberància descarada del llacet rosa amb punts grocs del Gordon, fins a l'etiqueta groguenca subjecta amb una goma elàstica al dit gros del peu esquerre de l'exmonja. Era ordinari i tan ple de significat com el got de café poliestiré a mig beure que el Gordon havia posat damunt la taula on tenia el registre d'anotacions i el casset ''.

Serà cert, doncs. Vida i mort, una estúpida comèdia amb principi i fi. Ironia pura que, tots els dies, a cada instant, com si fos el pica-paret, juga eliminant a aquells que no saben seguir la partida.

Regles ortogràfiques i... comes!

Un dia em van dir:
- Jenny dimecres no divendres!
Així va començar tot...